Alienacions

Alienacions

Oh, cos meu, fes de mi sempre
un home que es qüestioni!
Frantz Fanon

Alienacions és una interacció de capes d’escriptures visuals, codis i pensaments que respon a la voluntat d’arrencar les màscares als portadors dels corrents generadors d’opressió, aquells que provoquen metamorfosis nocives rere múltiples facetes que afecten tot allò que constitueix els individus i els territoris.

Prenent com a referència Frantz Fanon, que va tenir un paper fonamental en el tractament i la teorització dels sofriments psicològics i psiquiàtrics vinculats al colonialisme, les seves teories constitueixen una manera d’afrontar els paradigmes establerts i imposats pels diferents corrents despòtics. Els seus plantejaments i les seves anàlisis continuen essent pertinents per comprendre l’ordre colonial mundial, tant el passat com l’actual, especialment pel que fa a l’organització dels estats, de la propietat i de l’espai, així com pel que fa a la distribució dels recursos i del capital.

En el seu llibre Pell negra, màscares blanques, ens endinsem en aquest joc de poder entre l’oprimit i l’opressor, en la pregunta de qui ocupa el lloc de qui, on el color de la pell esdevé una metàfora d’allò que pot il·lustrar aquesta alienació de l’ésser humà, arrossegat pels corrents opressius.

En posar-nos la màscara de l’altre i intentar adoptar la seva mirada, entrem en un qüestionament d’allò que podem considerar «certeses». Aquest anar i venir, que sembla tan evident, en realitat no ho és, ja que exigeix activar una voluntat de transitar d’un estat a un altre i d’un context a un altre perquè pugui desplegar-se el que Paulo Freire defineix com a «conscienciació»: una successió de revelacions produïdes a través d’un procés d’exhumació de la naturalesa mateixa dels corrents d’influència i dels pensaments imposats.

«L’inconscient col·lectiu no depèn d’una herència cerebral: és una conseqüència del que jo anomenaré la imposició cultural irreflexiva.»
(Frantz Fanon, Pell negra, màscares blanques)

Les fotografies de Felipe Romero Beltrán adopten una forma teatral que reflecteix l’experiència vital dels joves magribins que es troben en un centre social després d’haver travessat la Mediterrània. Aquests joves s’enfronten a la distorsió dels seus codis, de les seves llengües i dels seus cossos per part de les institucions europees, sota l’eslògan de la integració. 

Al seu torn, la instal·lació de Miquel Garcia transcendeix els codis museístics, ja que es planteja com un pas entre el passat i el nostre present. Mitjançant una activació que despulla les capes del temps, hi reapareixen els noms de les persones desaparegudes a Catalunya durant el període de la dictadura imposada per Franco i els seus aliats.

Randa Mirza ens situa, en aquest marc, davant una visió zenital d’una cantonada de Beirut, en el lloc de qui observa els vianants a través de la mira del seu fusell, i ens planteja la pregunta de què fa que, en un determinat gir de la nostra vida, siguem l’un o l’altre. Mentrestant, el treball de Samia Henni es desplega com la revelació d’un efecte retroactiu i d’una metamorfosi irreversible i abominable sobre els territoris —tant africans com europeus— a conseqüència dels assajos nuclears francesos a Algèria, un episodi de la història que continua, en gran part, silenciat.  Amb «Dry», Abdo Shanan busca suscitar en l’espectador un sentiment de malestar i desconcert. Vol portar-nos a qüestionar allò que se’ns ha dit sobre la pertinença i les identitats nacionals —perquè, en el fons, què signifiquen aquestes construccions socials?

A partir d’un espai d’experimentació dins de la mateixa exposició, l’artista Agnes Essonti Luque intervindrà in situ per desplegar en un mur l’entrecreuament i la confrontació de les seves reflexions i dels seus treballs anteriors, basats en el pensament de Fanon, amb les obres dels artistes presents, per proposar-hi una altra línia de lectura crítica.

Aquestes narracions individuals, inspirades en una memòria col·lectiva encara present, s’inscriuen en la prolongació d’un temps passat, visible i invisible, que alimenta la construcció d’una contranarrativa i es presenta com un aixecament del vel sobre unes realitats ocultades.

Xavi de Luca i Houari Bouchenak