Daídalos / Δαίδαλος

Daídalos / Δαίδαλος

Al llarg de les seves recerques antropològiques dutes a terme a Algèria durant el període colonial, Pierre Bourdieu va considerar la ciutat com un concepte colonial creat i establert pels romans, un espai tancat que delimita un paisatge. És una manera d’apropiar-se del paisatge creant construccions i murs que s’imposen com un marc. Aquest marc permet controlar totes les interaccions dels elements que hi habiten, però també rebutjar el que pot ser considerat com aliè, extern al marc. La ciutat es planteja, doncs, com l’inici d’una forma de colonització, atès que, a més de controlar les terres, també té la voluntat de controlar l’ésser humà en la seva mobilitat, les seves interaccions, les seves visions i els seus pensaments. És l’inici mateix d’un dogma liberal que integra les normalitats com a referents per heterogeneitzar tots els elements que agrupa i exclou (i, per tant, combat) tots aquells que resisteixen aquest marc.

Viure a la ciutat o estar habitat per la ciutat: Daídalos / Δαίδαλος* pretén ser una experiència d’immersió en les configuracions materials i immaterials d’un teixit urbà, ja sigui a través de la materialitat de l’edifici que forma part d’una escenografia mòbil, atès que una ciutat està sempre subjecta al canvi, o bé a través d’aquest fil invisible d’Ariadna que teixeix la relació entre l’home i l’espai i que trobem en les diferents instal·lacions fotogràfiques i de vídeo.

La ciutat moderna se’ns presenta en aquesta visió del context contemporani com un dèdal, un laberint, tan desoladora i agressiva per l’enderroc de l’univers rural, la multitud, mil promeses i matisos, una façana que sembla mirar-te i que arrenca de la interioritat. La ciutat és el gran dia del món, del temps, de l’espai, i de vegades apareix com aquest sol que enlluerna i encega els icarians.