Alienacions

Alienacions és una interacció de capes d'escriptures visuals, codis i pensaments que respon a la voluntat d'arrencar les màscares als portadors dels corrents generadors d'opressió, aquells que provoquen metamorfosis nocives rere múltiples facetes que afecten tot allò que constitueix els individus i els territoris.

Prenent com a referència Frantz Fanon, que va tenir un paper fonamental en el tractament i la teorització dels sofriments psicològics i psiquiàtrics vinculats al colonialisme, les seves teories constitueixen una manera d'afrontar els paradigmes establerts i imposats pels diferents corrents despòtics.

En el seu llibre Pell negra, màscares blanques, ens endinsem en aquest joc de poder entre l'oprimit i l'opressor, en la pregunta de qui ocupa el lloc de qui, on el color de la pell esdevé una metàfora d'allò que pot il·lustrar aquesta alienació de l'ésser humà.

Les fotografies de Felipe Romero Beltrán adopten una forma teatral que reflecteix l'experiència vital dels joves magribins que es troben en un centre social després d'haver travessat la Mediterrània. La instal·lació de Miquel Garcia transcendeix els codis museístics i fa reaparèixer els noms de les persones desaparegudes a Catalunya durant la dictadura franquista. Randa Mirza ens situa davant una visió zenital d'una cantonada de Beirut, i el treball de Samia Henni es desplega com la revelació d'una metamorfosi irreversible sobre els territoris a conseqüència dels assajos nuclears francesos a Algèria. Amb «Dry», Abdo Shanan busca suscitar en l'espectador un sentiment de malestar i desconcert. Vol portar-nos a qüestionar allò que se'ns ha dit sobre la pertinença i les identitats nacionals. A partir d'un espai d'experimentació dins de la mateixa exposició, l'artista Agnes Essonti Luque intervindrà in situ per desplegar en un mur l'entrecreuament i la confrontació de les seves reflexions i dels seus treballs anteriors, basats en el pensament de Fanon, amb les obres dels artistes presents, per proposar-hi una altra línia de lectura crítica.

Aquestes narracions individuals, inspirades en una memòria col·lectiva encara present, s'inscriuen en la prolongació d'un temps passat, visible i invisible, que alimenta la construcció d'una contranarrativa i es presenta com un aixecament del vel sobre unes realitats ocultades.