Photobooks SCAN

EL QUE ÉS POSSIBLE TAMBÉ ÉS REALITAT

Download in English 

Si la història de la fotografia s’hagués de resumir en un sol àmbit, seria, sens dubte, el dels fotollibres urbans. En la doble pàgina, gèneres com les simfonies de ciutats, el Provoke japonès, o la fotografia de carrer amb el seu ethos de flâneur, van invocar i conjurar la ciutat fotogènica. «Aquesta megalòpolis bifront, mare i castrant, efígie del progrés i de la perversió» —en paraules de la historiadora Françoise Choay— es va convertir en un escenari indissociable de l’eufòria, la malenconia o, fins i tot, la desesperació que va acompanyar l’experiència de l’era industrial i postindustrial.

El que és possible també és realitat reconeix aquest llegat, optant, tanmateix, per girar el focus cap a les entranyes de l’urbs globalitzada i hiperconnectada dels nostres temps. Més enllà de fer servir les imatges com a meres reproduccions del que ja és visible, les publicacions reunides en aquesta mostra fan que apareguin noves visibilitats. Així mateix, suggereixen que, dins del documentalisme fotogràfic, altres imaginaris que no totalitzen són possibles.

Els fotollibres seleccionats a El que és possible també és realitat propicien espais de compromís inesperats. Les seves temàtiques estan lligades a la idea de la marginalitat. Aquí, la ciutat s’entén com una forma d’imaginació política, sotmesa contínuament en un procés dialèctic d’experimentació, inclusió i exclusió pel que fa a organització i convivències. Assumida com un enclavament de fluxos i diferències, no es concep sense les seves banlieues i/o perifèries globals. Tampoc sense la descentralització, la deslocalització i les col·lectivitats abstractes que s’experimenten en la vida quotidiana. Ja no hi ha perifèries i centres, metròpolis de primera o de segona, sinó que les diàspores i allò subaltern són el que generen identitats.

Les metodologies que s’estableixen dins d’aquestes publicacions trenquen amb el binomi càmera-món, prioritzen maneres col·laboratives i especulatives, i conviden a reflexionar sobre per a què poden servir les imatges i què se’n pot fer. No només tracen horitzons d’emancipació i transformació col·lectiva, sinó que els posen a prova actualment. És a dir, assagen el constant estira-i-arronsa de diferents pràctiques de connexió que es produeixen simultàniament entre l’espai urbà i les comunitats que l’habiten, la major part de vegades sense arribar a cristal·litzar-se en un consens definitiu. Les seves estratègies visuals impliquen veus de resistència, resiliència, no normativitat i transgressió davant de forces globals i locals que busquen regularitzar divisions i jerarquies biopolítiques i mediambientals.

D’índole utòpica, les seves posicions crítiques obren el camí cap a un paisatge de convivència que transcendeix la mera realitat. Apel·len —parafrasejant el filòsof i sociòleg Henri Lefebvre a La revolució urbana (1970)— que deixem de considerar les urbs que creem i les que imaginem com dues formes separades, ja que «el que és possible també és realitat».

Natasha Christia